El llenguatge Modernista es caracteritza per la seua
proposta de ruptura amb l'Eclecticisme. Aquesta ruptura es mostra en general
més clarament, per mitjà d'unes imatges de gran impacte formal i a voltes de
fort colorit. Forma i color són a més expressió final d'eixe llenguatge
artístic, per aquest motiu es pretén aprofundir en l'estudi i anàlisi gràfica
de les façanes més que en el conjunt de l'obra arquitectònica. Pocs llenguatges arquitectònics són tan fàcilment
recognoscibles com l'és el Modernista, a causa d'unes formes tan singulars o
pel colorit que empra. És evident que el modernisme Valencià té el seu punt
de partida en el corrent Modernista que embolica a Europa entre 1890 i 1910 i
conèixer el desenvolupament dels diferents “modernismes” europeus ens permet
tenir una visió comparativa que distingeix la nostra pròpia aportació. Per açò
no podem oblidar que la ruptura, com a element coherent al de la “modernitat”,
“novetat” i “progrés” és propiciada per una societat que evoluciona cap a la
industrialització i que a Espanya queda reduïda a una burgesia de matís tradicional.
D'altra banda, a València, eixa burgesia és qui s'encarregarà de
domesticar el llenguatge i usar-lo a la seua conveniència. En d’altres
paraules, es pretén ser “modern” però amb precaucions per a no pertorbar la
imatge de conservadorisme burgés.
Sempre que a Espanya
fem referència a l'arquitectura modernista pensem en Barcelona, o com a
molt pensem en Comillas o en alguns edificis de
la Corunya. València és una de les
ciutats espanyoles amb major i millor mostra que aquest estil
arquitectònic va
donar en les primeres dècades del segle XX, quan ja a Europa flirtejaven
amb l'Art Decó. el Modernisme va ser eclèctic, a causa de la perfecta assimilació de l'estil per part de la
burgesia valenciana. La personalitat del Modernisme valencià es caracteritza
per l'aplicació de les diverses tendències, sent molt barroca i exuberant en
ocasions i geomètrica i ordenada, incorporant elements classicistes en unes
altres. L'important creixement de la ciutat a la fi del XIX fa necessària la
urbanització de terrenys fora de la muralla medieval (Eixample) i la
modificació puntual de la trama viària de l'antic centre. Al començament del s. XX
la burgesia urbana considerava la ciutat com un espai econòmic que hauria de ser
econòmicament aprofitat.
Així doncs, el modernisme es va desenvolupar a València durant les dues primeres
dècades del segle XX, seguint les influències arquitectòniques i artístiques de
la Sezession vienesa, l'Art Nouveau francès i els corrents
modernistes de Barcelona. Aquest corrent, va fer
que València adoptara moltes de les característiques del moviment, com és l'ús
del ferro, la ceràmica i el vidre en els edificis, com a elements decoratius.
El modernisme valencià es va caracteritzar per una certa exaltació de tot el
propi, és a dir, l'horta, les falleres, les taronges i els pescadors, entre uns
altres. Açò es pot veure en les obres plenes de mosaics de colors, escultures i
adorns.
Però parlar del Modernisme a la ciutat de València, és parlar del
seu Eixample, o si escau de l'estil Sezession,
que és el que, amb major o menor qualitat o puresa va estar present en la major
part de les noves construccions d'eixa part de la ciutat en expansió, entre els
anys 1895 i 1910, i amb notòries influències, desviacions o adaptacions en les
dues dècades següents. Es van construir una sèrie d'edificacions destinades a
donar als nous barris valencians el toc de distinció d'eixe estil que incorpora
adorns florals i figures humanes, alhora que integra els oficis artesans en
l'arquitectura. Els anys d'expansió econòmica, que a València es corresponen
amb el cicle que fa possible l'Exposició Regional de 1909, Nacional en 1910,
van donar un gran impuls a la ciutat, que va créixer, sobretot en l'Eixample,
més enllà de la Gran Via que rebria el nom del marqués del Túria, promotor de
l'Exposició. En molts punts de l'Eixample van aparèixer exemples modernistes de
notable factura, carregats de gràcia i imaginació.
Tot i que al mapa turístic de València sempre es destaca alguns d'aquests edificis (principalment l'Estació del
Nord, el
Mercat Central i el Mercat de Colom), el modernisme a la nostra ciutat compta amb una bona mostra d'edificis molt
interessants, la
majoria d'ells repartits entre el carrer Colom i la Gran Via Marquès del
Túria. Entre els arquitectes valencians més destacats cal anomenar a
Francisco Mora, Manuel Peris, Vicente Sancho i Vicente Ferrer, tots ells
formats a Barcelona, a més de Demetrio Rives de formació madrilenya. No obstant, la intenció del blog no és parlar dels arquitectes sinó de les seus obres. Per tant si algú volguera informació sobre ells, ací no la trobarà.
