Edifici Indústria Llanera

Autor Alfonso Garín Ortolá 1917. C/ Amadeu de Savoia, 18

Va ser dissenyat com unes naus industrials d'estil modernista que va ocupar la Indústria Lanera Valenciana, la seua construcció es deu a l'arquitecte valencià Alfonso Garín, qui va projectar l'edifici en terrenys de l'Exposició Regional de 1909, on estava situat el Gran Casino i part de la Gran Pista. L'edifici, encara que de disseny senzill i racionalista, de composició contínua i modular, amb una clara finalitat funcional, mostra certa monumentalitat en la seua façana, marcadament horitzontal però amb diversos motius ornamentals secessionistes en punts claus com l'entrada principal, les obertures, els carcanyols d'arcs, comisas i coronamiento.Els seus murs van rebre un concienzudo tractament decoratiu, amb abundants motius ornamentals. Es tracta d'un dels primers edificis realitzats a València amb estructura de formigó armat. Es tracta d'un edifici amb estil Art Nouveau clarament horitzontal de línies i disseny senzill que mostra certa monumentalitat. La decoració en façana es troba en els punts clau, com l'entrada principal i en les obertures. Posteriorment ho ocupa l'Hotel The Westin Albereda València, un hotel luxós i exclusiu de cinc estreles.

Asil de Sant Joan de Déu

Autor Francisco Mora Berenguer 1907.  C/ Riu Tajo, 1

Respon a un nova concepció higienista que es plasma en la disposició oberta de l'edifici, amb àmplies galeries i terrasses, per a aprofitar els beneficis del sol i de la brisa marina. És un edifici de tres altures, tres per al cos central i dos per a les laterals. La planta general de l'edifici adopta una disposició simètrica en forma d'O, basada en un cos central, de major altura, i dues ales laterals que sorgeixen perpendicularment dels seus extrems. La construcció fa un ús abundant de la rajola utilitzada amb criteris d'austeritat, que solament es varien en la part superior del cos central on es formalitza una rematada de tall neomudèjar, amb la utilització d'elements ceràmics de color verd i blau. Les dues ales laterals estan construïdes com a colles d'un claustre amb dues altures; l'inferior format per arcs de mig punt i el superior amb obertures allindelades; en l'actualitat un dels laterals s'ha tancat per a donar major capacitat a les sales de consultes. Destaca en el conjunt de tot l'edifici la gran utilització de balustrades de rajola.

Fàbrica de Tabacs

Autor Ramón Lucini Callejo 1909. C/ Amadeu de Savoia, 11

Va ser en l'Exposició Regional "Palau de la Indústria", aconseguint així l'habilitació per a tal fi de l'edifici de la Fàbrica de Tabacs, que estava a punt d'inaugurar-se, a canvi de la construcció de l'Asil de la Lactància per als fills de les cigarreres. Edificat per a perdurar en el temps, el seu estil seriós i sever contrastava amb el caràcter efímer i pompós de la resta de les obertures escarseres sense amb prou feines decoració, la planta rectangular s'inspira en el Monestir de l'Escorial. El projecte fou de l'arquitecte Celestino Aranguren i dels enginyers Federico García i Mauro Serret, sent el director de les obres Ramón Lucini Callejo. Fa uns anys va passar a ser una oficina d'atenció ciutadana per a tràmits i gestions municipals.

Tinglados

Autors José María Fuster y Tomás/ Fausto Elio Vidarte 1914. Port de València

L'alçat frontal d'obra de fàbrica se'ns presenta com un arc de triomf amb dos mastelers en els extrems i dues columnes de fosa en tota l'altura de la façana. La realitat arquitectònica del port és molt variada des del punt de vista dels llenguatges arquitectònics que s'utilitzen. Dues construccions que coincident en el temps i en un període rellevant de l'arquitectura en la ciutat de València són tant els Tinglados com l'Estació Marítima. En ells podem destacar les elegants línies i l'harmoniós conjunt dels dipòsits coberts de mercaderies, la factura general de les quals ha contribuït a embellir el port. I aquest projecte d'Estació Marítima, sense acudir a les decadències de l'estil modernista, ha disposat un edifici de línies clàssiques que es troben a tenor del decorat i ornamentació general de les últimes construccions erigides a València arran de l'Exposició Regional. Els alçats laterals presenten un ritme de quatre pilastres que accentuen l'adreça vertical. En les dues façanes conviuen ornaments de dos períodes ben diferenciats: la sezession i el II imperi. Es repeteixen ornaments en els anells - mètopes amb tríglifs - gotes suspeses en una llarga vertical, elements vegetals i uns altres de ceràmica valenciana.

Estació Marítima del Rellotge

Autor Federico Gómez de Membrillera 1916. Port de València

Es planteja com un edifici representatiu del port, per la seua ubicació i pel llenguatge arquitectònic utilitzat, segons es desprén de la Memòria del projecte. Es construeix en 1914, posterior als Embulls, pel mateix enginyer, Sr. Gómez de Membrillera. No obstant açò, la trajectòria lingüística dels dos edificis acaba sent diferent, per dues raons: d'una banda, la imatge funcional dels Embulls, com a magatzems de mercaderies; d'altra banda, l'edifici del rellotge havia de ser el buc insígnia representatiu dels edificis del port. El Modernisme, avançat els anys deu, perd a València el seu vigor i es comencen a abordar llenguatges “neos” amb distintes influències, com la francesa que ens ofereix. El projecte original es construeix conformement al sistema compositiu general, encara que amb algunes modificacions, com la mansarda que en lloc de semicircular es construeix amb plànols rectes, o les columnes d'ordre superior que són eliminades, o la torre del rellotge a la qual s'afig una balconada. L'edifici és simètric, si exceptuem la torre del rellotge.

Podria albergar en un futur pròxim el museu de Sorolla. 

Palauet d'Aiora

Autor Peregrín Mustieles 1889-1990. C/ Just i Pastor, 35

En els seus orígens va ser alçat com una vila d'esplai. Està elevat sobre la cota del terreny per a prevenir la humitat, es troba envoltat per una balustrada. Es tracta d'un edifici quadrangular compost de planta baixa, planta noble i àtic sota la coberta, amb una torre quadrada en la part central i cúpula de vuit angles iguals coberta amb taulells de reflexos metàl·lics, de cantonades axamfranades que en cadascun dels seus costats obrin dos arcs de mig punt. Té una torre central de planta quadrada, barreja d'estil classicista i amb una combinació de diversos materials en els seus murs, que li donen certa policromia. La coberta és a quatre aigües i presenta una cúpula que adopta forma bulbosa amb teules de reflexos metàl·lics de color daurat. Destaquen la façana principal, precedida d'àmplia escalinata i realçada pel xicotet ressalte del seu cos central, i la posterior per la seua rematada de frontó corb, en la façana principal alberga la imatge de mercuri sota la qual apareix la data de realització de l'edifici. Els buits de la planta noble d'aquestes dues façanes presenten un ampit abalustrat, mentre que en les façanes laterals únicament està la central. En l'actualitat va a ser reformat per a albergar la Universitat Popular d'Algirós.

Casa Ernesto Ferrer

 Autor Francisco Almenar Quinzá 1913. Plaça de l’ajuntament 21/ C/ de les Barques, 2

El nom de l'edifici li ve perquè en aquest lloc es trobava una famosa ferreteria i botiga de parament de cuina, el propietari de la qual era Ernesto Ferrer. La mateixa estava situada en la planta baixa de l'immoble, encara que actualment està ocupada per una entitat bancària. L'edifici fa xamfrà amb el carrer de les Barques per on tenen entrada els pisos alts. També és coneguda com a Casa Peñalva.

El seu estil és eclèctic amb elements ornamentals d'inspiració francesa i algun detall modernista. Consta de planta baixa i cinc altures, la seua façana principal està composta per tres cossos verticals. A ells s'obrin diversos balcons alguns amb balustrades d'obra i uns altres de ferro. El pis principal té un gran balcó que recorre els tres cossos. L'edifici té façanes a més de la plaça de l'Ajuntament, al carrer de les Barques i al carrer Correus per les quals s'accedeixen als pisos superiors. En la façana principal destaca la rematada amb una gran cúpula amb llanterna i la coberta de grans dimensions acabada en pissarra de color negre, una clara influència francesa. En el xamfrà els balcons estan realitzats en pedra. La façana està rematada en color blanc i hi destaca el cassetonat en color ocre, fet que fa ressaltar l'ornamentació.